Tourism does not exist

Com a sector, vull dir. Si he après res després de tants anys dedicat al turisme és que no es tracta d’un sector, sinó d’una confluència de sectors molt variats. Reduir el sector del turisme a l’hostaleria és un gran error, sobretot a Barcelona, que si s’ha convertit en una destinació d’èxit global no ha estat només pel seu parc d’allotjaments turístics, sinó per una feliç combinació d’espai i estil de vida, tradició i modernitat, seny i rauxa, al llarg d’una història mil·lenària. És a dir, gràcies a la seva cultura, que va ser eficaçment projectada al món amb l’emotiva explosió d’orgull ciutadà i la gran campanya de comunicació global que van representar els Jocs Olímpics del 92.

Està clar que el sector de la hostaleria, amb la seva qualitat i professionalitat indiscutible, ha estat clau per acollir els turistes que ens visiten i potenciar la seva experiència a la ciutat, però sense sectors com el transport, el comerç, la gastronomia, els esports, la cultura, els esdeveniments, l’oci nocturn, les universitats, la salut, les fires, els congressos, les finances, les telecomunicacions i sense serveis públics de qualitat (mobilitat, seguretat, neteja, sanitat….) els hotels de Barcelona estarien buits.

En altres paraules, quan parlem de sector turístic estem parlant de pràcticament tots els sectors que conformen la nostra societat. Solucionar els efectes no desitjats del turisme, que no són pocs, és, per tant, una tasca necessàriament col·lectiva.

EL TURISTA ÉS UN CIUTADÀ TEMPORAL, AMB DRETS I DEURES

Una altra cosa que també he après és que en les capitals globals, com ara Barcelona, la frontera entre el ciutadà i el turista és cada cop més difosa i subtil. Hi ha turistes que es veuen d’una hora lluny, però n’hi ha d’altres que no només no ho semblen sinó que estaríem encantats de que fossin el nostre veí -o veïna- de replà. L’Organització Mundial del Turisme de les Nacions Unides (OMT) defineix com a turista aquella persona que passa entre un dia i un any en una destinació determinada. Un turista pot estar fent cua a la Sagrada Família, fent surf a la Barceloneta, fent el vermut a una tasca del Poble Sec, competint en un festival de curtmetratges, corrent per la carretera de les aigües, veient un partit del Barça, comprant espardenyes a Sants, col·laborant amb una ONG, participant en una start-up, visitant un familiar a l’hospital, escoltant un concert al Palau de la Música, ballant al Sonar, agafant el metro cap a Nou Barris o estudiant a la Universitat. Fins i tot podria ser la mateixa persona.

Solucionar els efectes no desitjats del turisme, que són importants, passa per considerar el turista com a un ciutadà, temporal, amb drets i deures. Estar oberts als visitants de tot el món és clau perquè Barcelona continuï essent una ciutat global, oberta, lliure, mestissa i cosmopolita, però cal fer-ho de manera sostenible. L’OMT defineix el turisme sostenible com aquell que té plenament en compte les repercussions actuals i futures, econòmiques, socials i mediambientals del turisme per tal de satisfer les necessitats dels visitants, de la indústria, de l’entorn i de les comunitats locals. Per assolir un model de turisme sostenible cal treballar a una doble escala. Per una banda a una escala “macro” que defineixi les capacitats de càrrega de la destinació així com les eines efectives per modular els fluxos de turistes, essent conscients de la dificultat que suposa posar portes al camp. Per altra banda, cal treballar a una escala “micro” que ens ajudi a conèixer al major detall possible qui ens visita i si la seva visita és sostenible per a la nostra ciutat. Es a dir, si en termes socials, mediambientals i econòmics aquell ciutadà temporal amb noms i cognoms ens aportarà més valor que no pas el que ens detraurà, essent conscients de que no sempre podrem escollir el veí – o la veïna- del replà.

Com poden veure, tenim tots plegats molta feina, però penso que sempre és més agraït arremangar-se per gestionar l’èxit que no pas el fracàs.

Joan Manuel Ribera és consultor i va redactar el Pla Estratègic de Turisme de Catalunya

Article publicat a La Vanguardia – 22/09/15